La importancia del esfuerzo

Todos los amantes del mundo del deporte valoramos mucho el esfuerzo de los jugadores.

Como en todos los deportes los jugadores pueden tener partidos buenos y partidos malos, pero considero innegociable la falta del esfuerzo.  

Como bien dice Simeone “ El esfuerzo no se negocia”.

Para poder ser un jugador de alto rendimiento no basta con ser bueno, técnicamente, tácticamente o un portento físicamente. Hay que complementar cada una de estas habilidades con un esfuerzo diario. Este esfuerzo nos permite mejorar día a día y sobre todo, valorar la importancia del esfuerzo para obtener nuestros logros.

Antes de su fallecimiento,  Seva Ballesteros nos dejo una frase que identificaba muy bien su estilo de vida  “No se consigue nada sin esfuerzo, y lo que se consigue sin esfuerzo, ni lo aprecias, ni lo valoras”.

Todos valoramos a deportistas como Rafael Nadal o Carles Puyol, los cuales dan el 100% en cada partido, gracias a este esfuerzo pueden presumir de ser unos de los deportistas españoles más valorados y más admirados por los amantes del deporte.

Rafael Nadal respecto al esfuerzo: "Siempre he entrenado al máximo nivel, a la máxima intensidad, y esto me hace sentir más preparado en los momentos de máxima dificultad de los partidos".

Carles Puyol mencionó: “No hay que tener miedo, hay que salir al campo a darlo todo”.

Estoy seguro que muchas veces habéis valorado gratamente el esfuerzo que ha hecho un futbolista al lanzase al suelo para salvar una pelota que en un inicio parecía insalvable, a un jugador de básquet replegar rápidamente al perder la pelota para volver a recuperarla, a un jugador de tenis no dar ninguna pelota por perdida, a un jugador de voleibol lanzarse al suelo para tocar una pelota complicada, etc. Está claro que estos jugadores sin esfuerzo no tendrían ninguna recompensa, aquí tenemos un motivo de la importancia del esfuerzo.

Me despido con una frase de Albert Llovera para resumir el mensaje del artículo “Hace tiempo empecé quitando las primeras piedras, hoy he desplazado la montaña. Pero sigo quitando piedras”.

TALENTO + ESFUERZO = ÉXITO

Dani Murcia.

Jugadores robots o jugadores inteligentes?

Los deportes col lectivos han ido evolucionado con el paso del tiempo. Un claro ejemplo está en el cambio metodológico.

En décadas anteriores, era muy común ir ver entrenamientos donde el 80% de los ejercicios de cada sesión eran totalmente analíticos, es decir, entrenamiento por repetición.  Como bien dice el entrenador de futbol Ángel Cappa: “Desde mi punto de vista el talento consiste precisamente en saber elegir, y saber elegir es saber jugar. En cada momento el jugador tiene que decidir qué es lo mejor, cual es la mejor jugada: paso o tiro, acelero o freno, etc. Esa elección tiene que ver directamente con el conocimiento porque solo con la inspiración no alcanza”

Si nosotros aplicamos continuamente ejercicios analíticos, estaremos limitando al jugador a que piense  y disminuiremos su toma de decisiones.

En los últimos años la metodología global está adquiriendo una gran importancia. Esta, consiste en aplicar todo un seguido de situaciones y ejercicios  que se aproximaran a situaciones reales de un partido.

No nos interesa tener jugadores “robots” que automaticen las cosas sino jugadores inteligentes que sepan él porque de las cosas.

De qué sirve que un jugador remate  10 veces de cabeza una pelota que está colgada en la portería a través de un hilo, si en el partido nunca se manifestará está situación.

Queréis tener jugadores inteligentes?

•       Proponer situaciones reales de partido a vuestros jugadores (metodología global).
•      Dar variedad en las sesiones.
•      Preguntarles el porqué de cada ejercicio (sin dar la solución).
•      Marcaros unos objetivos y contenidos asequibles.
•    Contextualizar cada sesión y ejercicio a la edad del jugador (dificultad, volumen, carga, intensidad, etc,).
•     Corregir errores, no reprochar.

Con esto no estoy criticando la metodología analítica, soy consciente que en etapas de iniciación es muy importante proponer ejercicios analíticos para poder aprender ciertas nociones técnicas y/o tácticas.

Para poder tener jugadores inteligentes será muy importante el papel del entrenador. Es importante tener entrenadores quilificados y que sepan enseñar.  Como bien dijo Johan Cruyff  “Entrenar, entrena cualquiera. Lo difícil es enseñar y para enseñar hay  que aprender”.

Dani Murcia.

Simplement, uns exemples! 

Fa dos mesos vaig poder viure el MIC Integral com a entrenador.

El MIC Integral és un torneig molt conegut on han participat equips amb jugadores que pateixen alguna discapacitat, ja sigui física o intel·lectual.

Ha estat increïble veure l’alegria que tenien els jugadors alhora de canviar-se i posar-se la vestimenta de partit. Tots saltant, rient i fent-se abraçades.

Durant el partit m’ha sobtat gratament el comprovar que l’únic objectiu que tenen és gaudir i divertir-se.

Faig d’entrenador de futbol base i contínuament veig com els jugadors i pares prioritzen el resultat abans que la diversió, amb la qual cosa estic totalment en desacord.

El poder viure com aquestes persones l’últim objectiu era la victòria i com els aficionats animaven contínuament i no discriminaven a l’àrbitre ni protestaven accions, m’ha satisfet molt. A més, m’ha fet plantejar-me que en la fase d’aprenentatge d’un esport tothom tindria que tindré aquestes actituds i aprendre d’aquestes persones.

Em costa definir i escriuré els adjectius per descriure com ha estat aquesta trobada, només que utilitzaria adjectius d’admiració i exemple.

Durant els partit potser no farien accions correctes, però cada acció era valorada per els entrenadors i espectadors amb un reforç positiu. Cada acció correcta com pot ser un gol, es celebrava com si fos una final de “Champions League”, aquestes petites coses són les que hem de valorar en la vida.

Quan  parlo amb certes persones sobre les persones amb discapacitats, moltes em contesten que els hi fan pena i que no poden gaudir de la vida igual que nosaltres. Simplement no han viscut experiències al costat d’ells i no han pogut comprovar com aquestes persones amb discapacitat fan de les petites coses grans coses.

Dani Murcia.

Quan caminem tots cap a la mateixa direcció som imparables

Cada cop em disgusta més el comprovar com les persones s’omplen la boca de bones accions i bones paraules quan a l’hora de dur a terme aquestes accions fan totalment el contrari.

     De que serveix dir que el principal objectiu en una educació extraescolar és la diversió i el benestar, si desprès només que prioritzem el resultat o el joc.

     De que serveix que l’educador ensenyi un cert aprenentatge al seu alumne, si desprès els responsables d’aquest alumne ho contradiuen.

     De que serveix que l’educador animi i motivi al seu alumne, si desprès a casa només que es pressiona al nen a ser el millor de la seva modalitat.

   De que serveix que l’educador eduqui amb  certs valors com cooperació i empatia, si desprès a casa només es fomenta la individualitat i el resultat .

     De que serveix dir al nens que no critiquin als altres companys o a un àrbitre, si desprès els pares són els primers en fer continues critiques a un arbitratge.

Un educador sempre intentarà educar de la millor manera al seu alumne, confieu amb ell, deixeu-lo treballar i no el contradieu davant del vostre fill.

Què tal si intentem ser coherents i per el bé del vostre fill intentem educar cap a una mateixa direcció?

Tots junts és més fàcil. No cal dificultar una cosa tan important com és l’educació i els futurs valors d’aquests nens.

Dani Murcia.

ENTREVISTA

Avui s’ha entrevistat a en Dani Murcia, un noi de 22 anys que dedica la gran part de la seva vida a l’esport, però sobretot sent la gran passió pel futbol. Ha passat de ser un jugador de l’Escoleta a ser entrenador en l’Escola Futbol Sant Feliu. Actualment juga en el Club Futbol Sala Sant Feliu i ja porta 6 anys jugant en el 1er equip en Preferent Catalana

-          Dani, vas començar a jugar  amb 5 anys a l’Escola Futbol Sant Feliu, va ser decisió teva o dels teus pares?

Meva. Quan la majoria dels amics fa un tipus d’esport, tu al final també t’hi acabes apuntant. És el que vol la majoria de les criatures, passar el màxim de temps amb els amics i fer una activitat divertida i la que et faci aprendre coses noves.

-          Dius que no has parat a pensar mai què vols fer, sempre has tingut ben clar cap a on vols dirigir la teva vida, què és el que va jugar el paper important en aquesta decisió?

De petit m’apassionava molt el món del futbol,  veia als entrenadors com a unes figures molt respectuoses i importants i jo volia arribar a ser igual que ells en un futur.  Per mi el futbol sempre ha sigut important i jo directament no em podia imaginar dedicant-me a una altra cosa que no estigues relacionada amb l’esport.

-          Per tu l’esport ha sigut un àmbit que t’ha fet créixer com a persona i aprendre certs valors, quins?

Jo considero que a nivell personal l’esport m’ha fet créixer molt com a persona, he après molt valors com el companyerisme,  humilitat, cooperació, col·laboració, empatia. Segurament fent una altra cosa hagués adquirit altres valors, però crec que els que he après gràcies a l’esport m’ajudaran molt en la vida.

-          La teva família comparteix la teva afició per futbol? O els hagués agradat més veure’t en una altra professió?

Els meus pares sempre han estat partidaris de que faci el que a mi m’agrada,  mai m’han intentat obligar a triar una altra carrera. Em veuen feliç fent el que faig i crec que això és el més important pels tots els pares, veure que els seus fills gaudeixen del que fan i són feliços en la vida.

-          Si no haguessis tirat pel camí de l’esport, per quin camí haguessis anat?

Mai m’he vist en una altra professió que no estigui relacionada amb l’esport,  ho vaig tenir molt clar des de petit. Quan els altres nens deien que volien ser metges, bombers, policia... jo sempre deia que només m’imaginava en el món de l’esport.

-          De tots els esports, per què en el seu temps vas triar futbol?

El paper fonamental el juguen els amics, quan ets petit sempre vols fer activitats amb els amics. Un cop vius aquest esport i gaudeixes del seus beneficis, és quan de veritat vols endinsar-te encara més.

-          Com has passat de ser un jugador a ser un entrenador?

El rol de l’entrenador es va assumint amb el temps. Amb el temps vas entenent que ja estàs preparat per ser-ho i va arribar un moment en el que jo també vaig entendre que ja estava preparat. Llavors va ser quan em van proposar ser  segon entrenador a l’Escola Futbol Sant Feliu. Amb 21 any vaig passar a ser el primer entrenador i ho sóc fins ara.                                                    Jo estic segur que un líder no neix, sinó que es fa amb el temps.

-          En què es basa la teva relació amb els nens que entrenes? Com et definiries? Entrenador estricte, encantador, etc.

Jo intento trobar un equilibri entre ser permissiu i ser estricte. No pots tirar massa ni per un bàndol ni per un altre. Si ets massa permissiu els nens es descontrolen i arriba un moment que ja no et fan ni cas,  això és una cosa que mai ha de passar, han de tenir molt clar que el qui mana és l’entrenador i han d’escoltar els consells que dóna. Però tampoc és bo ser massa estricte, perquè al cap i a la fi són criatures que volen: gaudir de l’esport amb els seus amics, passar-s’ho bé al camp i no tenir por a que sempre els renyin pels errors.

-          Has tingut moltes lesions al llarg de la carrera futbolística? En algun moment se t’ha passat pel cap la possibilitat d’haver de deixar el teu esport preferit degut a les lesions?

Sí, lesions del turmell. Una vegada em va passar que en un any vaig arribar a tenir 3 lesions i normalment trigues 3 mesos en recuperar-se de cadascuna. En moments així és quan et poses a pensar: “passo més temps recuperant-me de les lesions que jugant, val la pena continuar amb aquest esport?” Però després et treus aquesta pregunta del cap, perquè entens que el què et dona el futbol no t’ho dóna cap altra cosa.

-          Què creus que és lo més important en un equip per poder guanyar? Un bon entrenador, bones tècniques, força de voluntat, esperit cooperatiu de l’equip, etc.? O tot és igual d’important?

Tot és molt important, tot això forma part del que ve a ser un equip. Si ho fas tot bé, tot s’hi suma. Però els jugadors són els que marquen la diferencia. Aquest any m’ha tocat entrenar un equip on els jugadors s’esforcen molt i aprenen molt i molt ràpid. Amb uns jugadors és molt més fàcil de guanyar i arribar assolir certs objectius.

-          Hi ha algú més de la teva família que comparteixi aquesta afició per futbol? Algú que també hi jugui, o sinó que segueixi amb el mateix interès els partits, etc.?

A tota la meva família li agrada molt el futbol. Els meus pares sempre em venen a mirar tots els partits que jugo i en això em sento molt recolzat per ells. El meu germà de 15 anys ha decidit que vol estudiar la mateixa carrera que he fet jo, CAFE, i també li agrada molt jugar a futbol. Tinc un cosí petit que també és un fan de futbol i quan podem juguem alguns partits familiars. Això sempre sol passar, els petits solen imitar als grans si veuen que a aquests els hi va bé la cosa a la qual es dediquen.

-          En el teu blog 1000 perspectives  hi ha un article que es diu “Gràcies esport” i l’acabes amb la frase: gaudiu amb el que feu, sinó és així feu el que us faci gaudir. Tu gaudeixes més jugant o entrenant? I entre els teus amics/família i esport, què és el que et fa gaudir més?

En el cas de la primera pregunta puc assegurar que  m’agraden per igual les dues coses, però tot depèn. Per exemple aquest any l’equip que entreno és molt bo, juguen molt bé, s’esforcen molt i és un plaer entrenar-los. Però en els món del futbol hi han cops que tens sort i t’acompanyen les coses i hi han altres cops que no, això va a èpoques. Ara mateix estic gaudint més entrenant que jugant.

I responent a la segona pregunta, el què faig els diumenges quan tinc temps lliure és ajuntar les ambdues coses que m’agraden tant. Vaig a fer caminades amb la família, jugo a futbol amb els amics o porto a donar una volta en bici als cosins petits. D’aquesta manera puc gaudir a la vegada dels meus familiars i de l’esport.

-          L’equip que entrenes, quants partits ha guanyat?

Als nens els costa assumir la derrota? Com els ajudes si això passa?

Dels 24 partits que han jugant, han guanyat 23 i han perdut només 1. S’esforcen molt i hi posen moltes ganes i això sense cap dubte queda reflectit en el resultat.

Com tots sabem els nens no saben perdre, sempre volen guanyar. Com he dit, per ara només han tingut una derrota i l’han sabut acceptar bastant bé. Hi han equips que no saben perdre i els nens comencen a llançar les samarretes a terra, a cridar, a posar mala cara, però del meu equip no puc dir el mateix. Van comportar-se de manera bastant madura i la van poder superar tranquil·lament. Ja veurem més endavant quan els toqui enfrontar-se a equips més potents i més bons que el seu.  

-          I els pares? Segurament sempre volen veure als seus fills com a guanyadors.  Tu creus que intervenen massa en la afició dels seus fills fent comentaris innecessaris abans o després del partit, segons el resultat final d’aquest?

Els pares posen molta pressió als seus fills quan es tracta de l’esport. He sentit molts comentaris com: has de jugar millor, en el parc sí que jugues bé i aquí no fas res, com continuïs així et desapuntaré, etc. També els agrada molt donar consells totalment innecessaris i que a vegades es contradiuen amb els consells de l’entrenador. I quan arriba el moment de decidir què fer en una certa situació el nen es perd i no sap a qui ha de fer cas, a l’entrenador que és la persona que està al camp o als pares que després a casa els poden renyar. Per evitar aquest tipus de problemes cal fer reunions amb els pares per explicar que d’aquesta manera no fan cap bé als seus fills i que així els nens poden arribar a perdre la confiança en ells mateixos, en l’equip i en l’esport que fan. Els pares han d’entendre que el primer objectiu dels nens és gaudir de l’activitat que fan i passar una bona estona amb els amics;  obtenir la victòria això ja és una cosa de valor secundari.

-          Amb 22 anys ja tens clar on vols arribar? Vols dedicar la teva vida a futbol, a ser jugador, entrenador o no ha de ser necessàriament futbol? Tu has estudiat CAFE, i has fet molts altres esports, doncs potser en el futur et veus relacionat amb alguna altra cosa que no sigui futbol? Professor d’educació física en el col·legi, institut, ser professor en la universitat, etc

Jo tinc molt clar que com a jugador professional no em veig, no jugo a futbol per treure benefici, ho faig perquè m’agrada aquest esport i m’ho passo molt bé practicant-lo. La meva tasca com a entrenador tampoc la vull deixar; m’encanta dedicar el meu temps lliure als nens, a ensenyar-los coses noves que jo ja vaig aprendre en el seu moment i ajudar-los a ser millor en aquesta activitat que compartim, però això tampoc formarà part de la meva carrera professional al 100% en els pròxims anys.

Al que em vull dedicar plenament és a ser professor d’Educació Física en la ESO o en el Batxillerat.  M’agradaria molt trobar feina en aquest sector educatiu i poder transmetre els meus coneixements esportius als adolescents.

Mentrestant vaig fent moltes coses, per exemple, ara faig pràctiques universitàries en el centre Fundació Ramon Noguera i treballo amb persones amb discapacitat ajudant-los amb l’activitat física fent sessions d’exercicis, jocs, etc.

Jo crec que realitzant diferents tasques ara m’ajudarà a obrir moltes portes en el futur. 

-          Parlant del teu bloc 1000 perspectives, amb quina intenció el vas crear? Per compartir coneixements, interessos o per crear possibles debats amb els comentaris?

El vaig crear perquè la gent vegi el meu punt de vista i raoni sobre ell. Per exemple hi ha un article,“La influencia dels pares en el món de l’esport és sempre positiva?”, que el vaig dirigir als pares dels nens que practiquen algun esport. La meva intenció era fer-los entendre que amb aquest comportament no fan cap favor als seus fills, que primer de tot els han de deixar gaudir. Com ja vaig dir: gaudiu amb el que feu, sinó és així, feu el us faci gaudir. I sabeu què? Molts dels pares em va donar la raó i em van agrair el meu article. Per mi això és molt important, senyal de que el meu blog ajuda a fer arribar les meves idees a la gent.

1000 Perspectivas en el Fútbol  

Entrevista

Hoy entrevistaremos a Joel Murcia Salmerón, nacido en Abril del 1988. A pesar de su juventud a jugado en grandes equipos como R.C.D. Espanyol y Girona F.C. Actualmente es jugador del C.F Peralada en Primera Catalana.

Muy buenas Joel, nos podrías hacer una explicación de tu trayectoria en el mundo del fútbol?

Joel Murcia como jugador del R.C.D Espanyol

Comencé con 4 años en la Escola Futbol Sant Feliu hasta la categoría Infantil de primer año. Este fue un gran año, ya que al finalizar la temporada una de las mejores bases de España me brindó la oportunidad de poder formar parte de su cantera, estamos hablando del RCD Espanyol. En el RCD Espanyol pude disfrutar durante 5 años, los cuales me marcaron a nivel personal y futbolístico. Con ellos pude viajar a diferentes países, jugar contra grande equipos y contra buenos jugadores que actualmente están jugando en la élite (Ejemplo: Juan Mata, Marc Crosas, G. Dos Santos, Gerard Piqué, Francesc Fàbregas “Cesc”, etc). Al finalizar mi etapa en el RCD Espanyol hice los dos últimos años de juvenil en el Girona FC en división de honor. Posteriormente el primer equipo del Girona FC me dio la oportunidad de competir en Segunda B y poder vivir en primera persona un ascenso a Segunda A. Sin ninguna duda, una de las experiencias más inolvidables de mi vida. Cuando mejores sensaciones tenia, fue cuando desgraciadamente sufrí una grave lesión, la cual me hizo estar fuera de los terrenos de juego durante un año y de la que me ha costado recuperarme. Después de la lesión jugué en U.D. Cassà, posteriormente tres años en el Palamós C.F i actualmente en el C.F Peralada

Qué te ha aportado el Fútbol?

El saber trabajar en equipo, compañerismo, conocer nuevos lugares, conocer nuevas culturas, vivir nuevas experiencias, hacer amistades, madurar en las situaciones adversas y un sin fin de cosas que podría seguir mencionando. En fin, el futbol me lo ha dado todo.

Entrenador que más te ha influenciado, por qué?

El que más me ha influenciado ha sido Eduardo Vilchez , ya que por  su carácter y su manera de interpretar el futbol ha hecho que a mí me hiciera crecer más como futbolista.

También me aportaron mucho Raül Agné, Oscar Perarnau, etc.

Poderte haber formado en una de las mejores bases de España como es la del RCD Espanyol. Que beneficios extraes?

Tener entrenadores competentes y exigentes, trabajar bajo una buena metodología, compartir vestuario con grandes jugadores, poder jugar contra los mejores equipos del mundo de mi categoría, viajar a diferentes ciudades y países, conocer nuevas culturas, etc.

Para poder triunfar en el fútbol, cuales son los requisitos esenciales?

El aspecto que marca la diferencia entre un buen jugador y un  mal jugador es el ser fuerte mentalmente.

Qué estilo de juego beneficia más tu manera de jugar?

Un estilo de juego donde el equipo quiera ser dueño de la posesión de la pelota, ya que me considero un jugador que disfruta teniendo continuamente el esférico.

En los buenos momentos todo el mundo se acuerda de ti, pero en los malos son pocos los que te acompañan. De donde sacas la motivación para salir de esos malos momentos?

En tu familia, tus amigos más cercanos, tu pareja y sobretodo ser fuerte mentalmente.

Jugador profesional activo que admiras. Por qué?

Andrés Iniesta. Es un ejemplo como persona y como futbolista. Un ejemplo a seguir para cualquier futbolista.

Qué opinas de los padres que creen tener un Messi con hijos que tan solo tienen 8 años?

Joel Murcia debutando en Segunda B

En esta edad hay que priorizar valores como: jugar en equipo, compañerismo, humildad, etc. Focalizar el centro de atención en un jugador en concreto producirá un mal aprendizaje. Me da la impresión de que se prioriza más el resultado que no el aprendizaje, con esta mentalidad lo único que hacemos es restar en su crecimiento futbolístico y personal.

Qué priorizas en un entrenador?

Que te de confianza, continuidad, que te sepa transmitir, que te haga sentir importante, que sea un líder, que tenga una buena metodología en los entrenamientos, etc.

Alguna cosa que nos quieras comentar?

Agradecido por la entrevista, espero acabar la temporada lo mejor posible y poder seguir disfrutando del futbol.

Espero que tu página sigas siendo de gran interés y pueda tener muchos más lectores. Un abrazo!

Muchas gracias, esperemos que como bien dices puedas seguir disfrutando del fútbol.

Nos podéis seguir en Facebook: http://www.facebook.com/pages/1000-Perspectivas-en-el-F%C3%BAtbol/416207458468257?fref=ts

Aprendre gaudint

Fa temps que em plantejo, que és el que ens fa ser millors en la nostra especialitat i/o professió?

Com bé tots sabem, per poder arribar a ser  un dels millors professionals o com a mínim competitiu en nostre àmbit, s’ha de tindre molts de coneixements i ser un apassionat de la teva professió.

Aquí és quan em qüestiono si només amb un aspecte dels mencionats amb anterioritat (coneixements i apassionats) és suficient o no?

En el meu punt de vista, veig sovint professionals que són molt apassionats del seu àmbit, però alhora de prendre decisions o plantejar quelcom,  les seves respostes  molts de cops els hi falta coherència i/o coneixements. Això ve causat per una falta de coneixements. Un exemple: Un entrenador de bàsquet que és un apassionat d’aquest esport, però alhora de plantejar certes sessions o exercicis, aquests no tinguin cap coherència.

D’altra banda, una persona que estigui molt ben informada i tingui molts de coneixements en el seu àmbit però que no els sàpiga transmetre, farà que aquesta persona mai pugui ser un/a  referent en la seva professió. Un exemple seria: Un professor que sap molt sobre el seu temari, però no sap transmetre els seus coneixements als seus alumnes.

Aleshores, arribo a la conclusió, que per poder arribar a ser un referent en el teu àmbit, és essencial poder tindre coneixements i estimar la teva professió.

Crec que ambdues coses van relacionades, ja que si a tu t’apassiona el teu àmbit, tu faràs el possible per millorar a través de millorar els teus coneixements.  

Mai ens hem de tancar en que ja ho se tot o ja sóc un referent en la meva professió. Les coses van canviant a mesura que passa el temps i ens hem d’anar reciclant, coses que abans eren molt importants en l’actualitat s’ha comprovat que són incorrectes o no tenen beneficis.

Llavors, és quan em plantejo de que hem de estar sempre oberts a aprendre coses noves, a parlar amb els referents del nostre àmbit, a ser ambiciós i no conformar-se en fer-ho mínimament bé, sigueu actius en la vostra professió i vulgueu superar nous reptes. Però sobretot, DISFRUTEU.

Com bé em comentava un dia un entrenador de futbol: “Un cop hem vaig adonar en el bar del camp de futbol, que em tremolava la mà quan prenia un café a causa de l’angoixa i els nervis del futbol. Allà va ser quan em vaig adonar de que no gaudia del que feia.

Aleshores , és quan em vaig plantejar, que tenia que deixar de fer d’entrenador”.

La millor manera d’aprendre és disfrutant i gaudint del que un fa. Això sí, sempre acompanyat d’uns coneixements, això ens farà fer un salt qualitatiu en la nostra professió.

Dani Murcia.

L’àrbitre, una figura desvalorada

Fa temps volia destinar part del meu temps lliure en poder redactar un article que parles dels àrbitres.

En el món de l’esport es habitual trobar un gran nombre de clubs, jugadors, entrenadors, etc. que justifiquen les seves derrotes amb la figura de l’àrbitre.

Sóc conscient que en el món de l’esport d’elit el resultat és l’objectiu principal, però d’aquí a justificar els seus resultats negatius cap una persona especialitzada en el seu treball, hem sembla indignant.

Molts de cops tendim en mirar només en nosaltres mateixos, el que ens beneficia o en perjudica. Però no som capaços de tindre empatia amb els altres.

El treball dels àrbitres és un dels menys agraïts. Qualsevol de les decisions que dugui a terme seran criticades.

Shankly, William: "El problema amb els àrbitres és que coneixen les regles, però no coneixen el joc."

Aquesta frase la va exposar  un dels entrenadors més emblemàtics en la lliga britànica de futbol. Aquí és quan hem torno a plantejar, tenim empatia per aquests professionals?

Personalment, sóc un amant del futbol, però el que no entenc quan vaig a veure els partits són el continu comentari:

-       Que dolent és aquest àrbitre.

-       És un àrbitre de casa.

-       L’àrbitre s’ha carregat el partit.

-       L’àrbitre és un desgraciat.

-       Etcètera.

Creieu que els àrbitres de veritat volen perjudicar a un equip en concret?

Creieu que els àrbitres els hi agrada expulsar als jugadors?

Creieu que els hi agrada que s’escalfin els seus partits tant en el terreny de joc com fora del terreny de joc?

Creieu que els agrada tindre protagonisme?

No us equivoqueu, són persones que volen i intenten fer la seva feina de la millor manera possible i intentant passar desapercebuts.

El pitjor d’aquestes critiques cap aquests àrbitres és la imatge que es dona. Ficaré un exemple: Un pare que va a veure sempre els partits del seu fill que pràctica esport i contínuament critica l’actuació d’un àrbitre, quin exemple pot arribar a donar al seu fill? Creieu que el seu fill acabarà veien aquesta actuació com a normal?

Hem de ser conscients de les nostres actuacions i el que aquestes poden comportar. Si volem respecte i  Fair Play dintre del terreny de joc, hem de començar a donar exemple fora del terreny de joc.  

Per finalitzar, m’agradaria mostrar la meva admiració als àrbitres per les condicions en les qual treballen i demanar a tothom que tinguem més empatia amb les persones.

Dani Murcia.