Simplement, uns exemples!
El MIC Integral és un
torneig molt conegut on han participat equips amb jugadores que pateixen alguna
discapacitat, ja sigui física o intel·lectual.
Ha estat increïble
veure l’alegria que tenien els jugadors alhora de canviar-se i posar-se la
vestimenta de partit. Tots saltant, rient i fent-se abraçades.
Durant el partit m’ha
sobtat gratament el comprovar que l’únic objectiu que tenen és gaudir i
divertir-se.
Faig d’entrenador de
futbol base i contínuament veig com els jugadors i pares prioritzen el resultat
abans que la diversió, amb la qual cosa estic totalment en desacord.
El poder viure com
aquestes persones l’últim objectiu era la victòria i com els aficionats
animaven contínuament i no discriminaven a l’àrbitre ni protestaven accions,
m’ha satisfet molt. A més, m’ha fet plantejar-me que en la fase d’aprenentatge
d’un esport tothom tindria que tindré aquestes actituds i aprendre d’aquestes persones.
Em costa definir i
escriuré els adjectius per descriure com ha estat aquesta trobada, només que
utilitzaria adjectius d’admiració i exemple.
Durant els partit
potser no farien accions correctes, però cada acció era valorada per els
entrenadors i espectadors amb un reforç positiu. Cada acció correcta com pot
ser un gol, es celebrava com si fos una final de “Champions League”, aquestes
petites coses són les que hem de valorar en la vida.
Quan parlo
amb certes persones sobre les persones amb discapacitats, moltes em contesten
que els hi fan pena i que no poden gaudir de la vida igual que nosaltres. Simplement
no han viscut experiències al costat d’ells i no han pogut comprovar com
aquestes persones amb discapacitat fan de les petites coses grans coses.
Dani Murcia.