ENTREVISTA
Avui s’ha entrevistat a en Dani
Murcia, un noi de 22 anys que dedica la gran part de la seva vida a l’esport,
però sobretot sent la gran passió pel futbol. Ha passat de ser un jugador de l’Escoleta
a ser entrenador en l’Escola Futbol Sant Feliu. Actualment juga en el Club
Futbol Sala Sant Feliu i ja porta 6 anys jugant en el 1er equip en Preferent Catalana
-
Dani, vas començar a jugar amb 5 anys a l’Escola Futbol Sant Feliu, va
ser decisió teva o dels teus pares?
Meva. Quan la majoria dels amics fa un tipus d’esport, tu
al final també t’hi acabes apuntant. És el que vol la majoria de les criatures,
passar el màxim de temps amb els amics i fer una activitat divertida i la que
et faci aprendre coses noves.
-
Dius que no has parat a pensar mai què vols fer, sempre
has tingut ben clar cap a on vols dirigir la teva vida, què és el que va jugar
el paper important en aquesta decisió?
De petit m’apassionava molt el món del futbol, veia als entrenadors com a unes figures molt
respectuoses i importants i jo volia arribar a ser igual que ells en un futur. Per mi el futbol sempre ha sigut important i
jo directament no em podia imaginar dedicant-me a una altra cosa que no
estigues relacionada amb l’esport.
-
Per tu l’esport ha sigut un àmbit que t’ha fet créixer
com a persona i aprendre certs valors, quins?
Jo considero que a nivell personal l’esport m’ha fet
créixer molt com a persona, he après molt valors com el companyerisme, humilitat, cooperació, col·laboració,
empatia. Segurament fent una altra cosa hagués adquirit altres valors, però
crec que els que he après gràcies a l’esport m’ajudaran molt en la vida.
-
La teva família comparteix la teva afició per futbol? O
els hagués agradat més veure’t en una altra professió?
Els meus pares sempre han estat partidaris de que faci el
que a mi m’agrada, mai m’han intentat obligar a triar una altra carrera. Em
veuen feliç fent el que faig i crec que això és el més important pels tots els
pares, veure que els seus fills gaudeixen del que fan i són feliços en la vida.
-
Si no haguessis tirat pel camí de l’esport, per quin camí
haguessis anat?
Mai m’he vist en una altra professió que no estigui
relacionada amb l’esport, ho vaig tenir molt clar des de petit. Quan els
altres nens deien que volien ser metges, bombers, policia... jo sempre deia que
només m’imaginava en el món de l’esport.
-
De tots els esports, per què en el seu temps vas triar
futbol?
El paper fonamental el juguen els amics, quan ets
petit sempre vols fer activitats amb els amics. Un cop vius aquest esport i
gaudeixes del seus beneficis, és quan de veritat vols endinsar-te encara més.
-
Com has passat de ser un jugador a ser un entrenador?
El rol de l’entrenador es va assumint amb el temps. Amb
el temps vas entenent que ja estàs preparat per ser-ho i va arribar un moment
en el que jo també vaig entendre que ja estava preparat. Llavors va ser quan em
van proposar ser segon entrenador a
l’Escola Futbol Sant Feliu. Amb 21 any vaig passar a ser el primer entrenador i
ho sóc fins ara. Jo estic segur que
un líder no neix, sinó que es fa amb el temps.
-
En què es basa la teva relació amb els nens que entrenes?
Com et definiries? Entrenador estricte, encantador, etc.
Jo intento trobar un equilibri entre ser permissiu i ser estricte. No pots tirar massa ni per un bàndol ni per un altre. Si ets massa
permissiu els nens es descontrolen i arriba un moment que ja no et fan ni cas, això és una cosa que mai ha de passar, han de tenir molt clar que el qui mana
és l’entrenador i han d’escoltar els consells que dóna. Però tampoc és bo ser
massa estricte, perquè al cap i a la fi són criatures que volen: gaudir de
l’esport amb els seus amics, passar-s’ho bé al camp i no tenir
por a que sempre els renyin pels errors.
-
Has tingut moltes lesions al llarg de la carrera
futbolística? En algun moment se t’ha passat pel cap la possibilitat d’haver de
deixar el teu esport preferit degut a les lesions?
Sí, lesions del turmell. Una vegada em va passar que en
un any vaig arribar a tenir 3 lesions i normalment trigues 3 mesos en
recuperar-se de cadascuna. En moments així és quan et poses a pensar: “passo
més temps recuperant-me de les lesions que jugant, val la pena continuar amb
aquest esport?” Però després et treus aquesta pregunta del cap, perquè
entens que el què et dona el futbol no t’ho dóna cap altra cosa.
-
Què creus que és lo més important en un equip per poder
guanyar? Un bon entrenador, bones tècniques, força de voluntat, esperit
cooperatiu de l’equip, etc.? O tot és igual d’important?
Tot és molt important, tot això forma part del que ve a
ser un equip. Si ho fas tot bé, tot s’hi suma. Però els jugadors són els que
marquen la diferencia. Aquest any m’ha tocat entrenar un equip on els jugadors
s’esforcen molt i aprenen molt i molt ràpid. Amb uns jugadors és molt més
fàcil de guanyar i arribar assolir certs objectius.
-
Hi ha algú més de la teva família que comparteixi aquesta
afició per futbol? Algú que també hi jugui, o sinó que segueixi amb el mateix
interès els partits, etc.?
A tota la meva família li agrada molt el futbol. Els meus
pares sempre em venen a mirar tots els partits que jugo i en això em sento molt
recolzat per ells. El meu germà de 15 anys ha decidit que vol estudiar la
mateixa carrera que he fet jo, CAFE, i també li agrada molt jugar a futbol.
Tinc un cosí petit que també és un fan de futbol i quan podem juguem alguns
partits familiars. Això sempre sol passar, els petits solen imitar als grans si
veuen que a aquests els hi va bé la cosa a la qual es dediquen.
-
En el teu blog 1000 perspectives hi ha un article que es diu “Gràcies esport”
i l’acabes amb la frase: gaudiu amb el que feu, sinó és així feu el que us faci
gaudir. Tu gaudeixes més jugant o entrenant? I entre els teus amics/família i
esport, què és el que et fa gaudir més?
En el cas de la primera pregunta puc assegurar que m’agraden per igual les dues coses, però tot
depèn. Per exemple aquest any l’equip que entreno és molt bo, juguen molt bé,
s’esforcen molt i és un plaer entrenar-los. Però en els món del futbol hi han
cops que tens sort i t’acompanyen les coses i hi han altres cops que no, això va
a èpoques. Ara mateix estic gaudint més entrenant que jugant.
I responent a la segona pregunta, el què faig els
diumenges quan tinc temps lliure és ajuntar les ambdues coses que m’agraden
tant. Vaig a fer caminades amb la família, jugo a futbol amb els amics o porto a
donar una volta en bici als cosins petits. D’aquesta manera puc gaudir a la
vegada dels meus familiars i de l’esport.
-
L’equip que entrenes, quants partits ha guanyat?
Als
nens els costa assumir la derrota? Com els ajudes si això passa?
Dels 24 partits que han jugant, han guanyat 23 i han
perdut només 1. S’esforcen molt i hi posen moltes ganes i això sense cap dubte
queda reflectit en el resultat.
Com tots sabem els nens no saben perdre, sempre volen
guanyar. Com he dit, per ara només han tingut una derrota i l’han sabut
acceptar bastant bé. Hi han equips que no saben perdre i els nens comencen a
llançar les samarretes a terra, a cridar, a posar mala cara, però del meu equip
no puc dir el mateix. Van comportar-se de manera bastant madura i la van poder
superar tranquil·lament. Ja veurem més endavant quan els toqui enfrontar-se a
equips més potents i més bons que el seu.
-
I els pares? Segurament sempre volen veure als seus fills
com a guanyadors. Tu creus que
intervenen massa en la afició dels seus fills fent comentaris innecessaris
abans o després del partit, segons el resultat final d’aquest?
Els pares posen molta pressió als seus fills quan es
tracta de l’esport. He sentit molts comentaris com: has de jugar millor, en el
parc sí que jugues bé i aquí no fas res, com continuïs així et desapuntaré, etc.
També els agrada molt donar consells totalment innecessaris i que a vegades es
contradiuen amb els consells de l’entrenador. I quan arriba el moment de
decidir què fer en una certa situació el nen es perd i no sap a qui ha de fer
cas, a l’entrenador que és la persona que està al camp o als pares que després
a casa els poden renyar. Per evitar aquest tipus de problemes cal fer reunions
amb els pares per explicar que d’aquesta manera no fan cap bé als seus
fills i que així els nens poden arribar a perdre la confiança en ells mateixos,
en l’equip i en l’esport que fan. Els pares han d’entendre que el primer
objectiu dels nens és gaudir de l’activitat que fan i passar una bona estona
amb els amics; obtenir la victòria això
ja és una cosa de valor secundari.
-
Amb 22 anys ja tens clar on vols arribar? Vols dedicar la
teva vida a futbol, a ser jugador, entrenador o no ha de ser necessàriament
futbol? Tu has estudiat CAFE, i has fet molts altres esports, doncs potser en
el futur et veus relacionat amb alguna altra cosa que no sigui futbol?
Professor d’educació física en el col·legi, institut, ser professor en la
universitat, etc
Jo tinc molt clar que com a jugador professional no em
veig, no jugo a futbol per treure benefici, ho faig perquè m’agrada aquest
esport i m’ho passo molt bé practicant-lo. La meva tasca com a entrenador
tampoc la vull deixar; m’encanta dedicar el meu temps lliure als nens, a
ensenyar-los coses noves que jo ja vaig aprendre en el seu moment i ajudar-los
a ser millor en aquesta activitat que compartim, però això tampoc formarà part
de la meva carrera professional al 100% en els pròxims anys.
Al que em vull dedicar plenament és a ser professor
d’Educació Física en la ESO o en el Batxillerat. M’agradaria molt trobar feina en aquest
sector educatiu i poder transmetre els meus coneixements esportius als adolescents.
Mentrestant vaig fent moltes coses, per exemple, ara faig
pràctiques universitàries en el centre Fundació Ramon Noguera i treballo amb
persones amb discapacitat ajudant-los amb l’activitat física fent sessions
d’exercicis, jocs, etc.
Jo crec que realitzant diferents tasques ara m’ajudarà a
obrir moltes portes en el futur.
-
Parlant del teu bloc 1000 perspectives, amb quina
intenció el vas crear? Per compartir coneixements, interessos o per crear
possibles debats amb els comentaris?
El vaig crear perquè la gent vegi el meu punt de vista i
raoni sobre ell. Per exemple hi ha un article,“La influencia dels pares en el món de l’esport és sempre positiva?”, que
el vaig dirigir als pares dels nens que practiquen algun esport. La meva
intenció era fer-los entendre que amb aquest comportament no fan cap favor als
seus fills, que primer de tot els han de deixar gaudir. Com ja vaig dir: gaudiu
amb el que feu, sinó és així, feu el us faci gaudir. I sabeu què? Molts dels
pares em va donar la raó i em van agrair el meu article. Per mi això és molt
important, senyal de que el meu blog ajuda a fer arribar les meves idees a la
gent.
Cada cop em disgusta més el comprovar com les persones s’omplen
la boca de bones accions i bones paraules quan a l’hora de dur a terme aquestes
accions fan totalment el contrari.
